Publisher's Synopsis
El poemari de Joan Carles Guix arrenca amb una preciosa oda a uns ulls sense una identitat específica, a una mirada que parla per si mateixa, que arrasa, que traspassa, i continua amb una descripció exacta de les conseqüències de l'espera quan et deleixes de l'arribada d'algú, d'aquell algú pel qual estaries disposat a esperar sempre, encara que en fer-ho haguessis d'abraçar l'angoixa interior.
Els ulls..., els teus ulls... és l'obra d'un poeta que sap què fa, que s'expressa amb claredat, rotundament, confegint un vestit a la mida d'allò que atresora l'ànima. D'altra banda, seria desaconsellable ignorar la puresa d'uns textos plens d'una admirable musicalitat que brolla de la llengua materna de l'autor: el català. I després, desimboltura, bon gust, domini de la paraula, com si el seu pensament només es pogués materialitzar mitjançant el vers rítmic, ben construït, elegant. No sempre fan falta grans estrofes per descobrir la qualitat poètica d'un escriptor: He vessat una llàgrima.L'he vessada mentre pensava en tu.
Les llàgrimes són gotes de vida.
Què s'amaga en una llàgrima?
Ho saps tu? Encara que els moments passin, tot invertint el sentit d'un dels poemes, tal vegada amb l'expressió d'allò que duem a dins, puguem veritablement retrobar-nos amb el que sentim i experimentem en un instant determinat.
